Les cançons i els textos

El treball d’aquest disc gira entorn del tema de la memòria des de distintes emocions i vivències. Memòria trista, experiència de la tristesa com a condició necessària de l’alegria. Al rerafons trobem la referència al 75è aniversari de la República i el 70è aniversari de “València, capital de la República”. També la memòria de l’amor, de la seua pèrdua, de la ciutat destruïda pels especuladors… I sempre l’alè de la força de viure, de seguir en el camí fent front a la devastació.

A prop: cançó d’amor “sense cadena”. Experiència que permet oblidar la tristesa.

Caminant: s’introdueix amb un fragment flamenc –gravació domèstica dels anys 60, interpretat per Pepe Xambó, “El cantaor”, qui va faltar el 1993, pare de Rafa Xambó. Pretén recrear l’esperit nòmada dels modestos artesans dels anys 30, el “cante” de l’època i la filosofia senzilla i vitalista de “viure el moment”. La cançó de Rafa Xambó, de tall stonià, tot connectant amb l’esperit de la introducció remet a la pròpia experiència vital a mena de balanç.

Madinat-At-Turab: nom en àrab de la ciutat de València. Es tracta d’un poema de Marc Granell, potser el més important poeta viu de la poesia valenciana escrita en català. La cançó pretén ser una oració fúnebre i pagana dedicada a la ciutat de València, amb les seues mesquineses i horrors, des d’una passió irrefrenable.

Dedicat: poema de Txema Martínez, jove poeta i periodista de Lleida amplament guardonat pels seus llibres de poemes. És un text “sense remordiment” pel fet i viscut. Dedicada amb sarcasme als repressors, torturadors, censors, hipòcrites, de qualsevol temps i lloc. La cruesa del text trasllueix alegria i desimboltura amb els aires cubans del “tumbao”.

Bales: un altre poema de Txema Martínez que aprofundeix en l’experiència del dolor i la mort a través de les imatges de les bales. Hi incideix en la reflexió que tots vàrem ser afusellats, “No recordem que un dia ens van afusellar”. Associa la permanència física de les bales - les fosses “de l’oblit”- amb la força de les paraules escrites.a la pluja.

Somnis republicans: potser la cançó més explícita de reivindicació de l’esperit llibertari dels anys republicans. “Tornaran tots aquells somnis d’una vida sense amos ni rei”.

Em dius que el nostre amor: cançó original de J. Vergés y Toti Soler. Pretén ser un homenatge a la “Nova Cançó”, tot reformulant el tema en clau reagge. Una bellíssima cançó de 1970 que també pretén recordar Ovidi Montllor a través d’una cançó de qui va ser inseparable company als escenaris, Toti Soler.

Imatge quotidiana, 1974: tal com indica l’any és una cançó de joventut de Rafa Xambó, amb els típics codis el·líptics, per burlar la censura del franquisme, Senzilla cançó d’amor amb una ambigüitat textual que permet distintes lectures. Al rerafons de la seua composició batega l’angoixa de l’autor davant l’assassinat “legal” de Salvador Puig Antich.

Plou: composició d’enyorança dels bons moments viscuts i d’esperança de tornar-los a trobar en girar el cantó qualsevol vespre de passeig sota la pluja.

Rafa Xambó va nàixer a Algemesí (Ribera Alta). En la dècada dels 70 va participar molt activament en el moviment de la Nova Cançó. Amb un repertori de cançons pròpies marcadament militants i reivindicatives, així com poemes musicats de Miquel Martí i Pol, Feliu Formosa i Guillem d’Ekak, va actuar amb regularitat per pobles i ciutats del País Valencià i Catalunya. En 1974 va guanyar el Primer Premi del Festival de Noves Veus (Sabadell).En 1992 va coproduir el disc “Ciutat Magnètica” (Picap), segon disc en català de Bustamante, on Xambó interpretava una versió d’un tema de Lou Reed i col·laborava en altres cançons com a lletrista.

Després de dècades de silenci musical, va tornar amb un repertori nou, en el qual només mantenia unes poques cançons d’aquells anys, i acompanyat per La Fusteria. Àlvar Carpi, Josep Maravilla i Bernat Pellicer formaven La Fusteria. Rafa Xambó i La Fusteria aconseguien moments d’intensa bellesa en les cançons més intimistes, igual com executaven els ritmes brasilers o rockers en els temes més moguts, alegres, festius o de crítica àcida al món que vivim.

A l’estiu del 2002 donaren a conèixer el seu primer disc “7 acústics” (PM produccions) que va tenir molt bona collida entre el públic i la crítica.

El disc va ser triat per la crítica com un dels millors discos de cançó d’autor de l’any 2002, i va quedar quart en la selecció de la revista Enderrock. L’any 2003, va treure “dies oberts” (Cambra Records) disc que combinava les cançons que Xambó havia creat en els darrers anys, des què es va reincorporar a la música, amb unes poques cançons dels anys 70, algun homenatge i alguna versió.El nou disc, “cançons de la memòria de trista”, ha estat produït per Albert Ortega i Rafa Xambó durant l’estiu i la tardor de 2 005 i mesclat als Estudis Millenia per Vicent Sabater a febrer del 2006.