El retorn de Rafa Xambó a l’escena musical va suposar una de les novetats més interessants de l’any passat. Amb el CD “7 acústics” tornava un artista que s’havia mantingut en silenci durant més de dues dècades. Xambó ja s’havia destacat en la cançó als anys setanta quan va guanyar el premi “Noves veus” a Sabadell i rodava pel país
donant recitals en solitari i participant en els principals festivals de la cançó d’aquells anys. La bona rebuda de “7 acústics” amb La Fusteria i la demanda per part de la crítica d’un CD de llarga durada va animar el grup a treballar el nou disc.

A “Dies oberts”, Rafa Xambó i La Fusteria ens ofereixen onze cançons i un emotiu escaig. La temàtica de l’amor plana des de diferents visions, moments i emocions al llarg del disc; des la ironia que se’n fot de la nostàlgia en Sanremo, el trencament interior i la il.luminació de Naufragis o les reticències al fast love –l’amor ràpid- de Línia bàsica del somni, i també el mal d’amors dels immigrants en Maria Gràcia. Hi trobem també les cançons d’entusiasme, d’incitació a la rebel.lió i d’homenatge a l’amistat. Xambó ens aboca uns textos ben destil.lats en què el llenguatge, la sonoritat de les paraules, fa música, i busca cómplices que entenguen de suïcides, d’amors adults, de mariners de fortuna, de dies oberts… Textos colpidors i bells en què la música i les paraules festegen abraçades els moments d’intensitat de l’experiència vital.

De Miquel Martí i Pol, Xambó ha enregistrat per a “dies oberts” tres poemes que va musicar en la seua primera època i que per fi ens apleguen: La sirena, que obre el disc, i ens sorpren amb un format rocker contundent; Quasi faula on se’ns mostra un Xambó tràgic i el batec de la revolta; i, al bonus track, Meditació última, on se’ns mostra nu, veu i guitarra, fent-nos entreveure entre les teranyines de la memòria aquells anys de la nova cançó. Un homenatge a un
moviment cultural que va sacsejar la nostra societat.

La Fusteria, banda integrada per Àlvar Carpi a les guitarres, Josep Maravilla al baix i Bernat Pellicer a la bateria, dona un so esplèndid i una calidesa musical a les cançons que no se’n va del que es mostra en els directes. Tots quatre elaboren un cos musical que, sense manies, s’aprofita de tota mena de recursos de la cançó, el folk, el rock i el pop, el jazz i la música negra i llatina. Tot passat pel sedàs del segell inconfusible de l’estil que aconsegueix fer caminar les cançons. La col·laboració, a més, de Miquel Gil en la producció de tres cançons, acreix l’ínterés del disc, tant pel seu bon fer com per l’agudesa amb què ha copsat l’univers musical de Xambó. Les col.laboracions d’Òscar Briz (veus), Carles Carrasco (guitarra clàssica), José Luís Galiana (saxofó), Eduard Navarro (instruments tradicionals), Noèlia Segura (veus) i Joan Soler (guitarrista de jazz), completen les participacions i n’augmenten la qualitat final.

Un disc, “dies oberts” per gaudir amb les il.luminacions que ens proposa i un grup, Rafa Xambó i La Fusteria, per fruir en directe.